Com autor i director, el primer que se m'ocorre dir-los-hi a les actrius i als actors és, gràcies! I el segon, ànim! Després d'haver passat per dues escoles d'art dramàtic, i innumerables cursets, per adonar-me (un és lent) que no era actor, perquè no trobava els meus recursos intuïtius, interns, orgànics, sinó que sempre em trobava pensant, ordenant i escrivint el meu personatge en lloc de actuar-lo; durant uns quants anys em vaig dedicar a la docència, no amb l'ànim de perjudicar, sinó de descobrir amb els alumnes, —si d'alguna manera es pot ensenyar a actuar— i hi vaig aprendre que més aviat s'hi aprèn… a aquestes edats, dir-li alguna cosa a una actriu o a un actor, que ha aconseguit sobreviure amb un ofici tan precari, que ha arribat a actuar amb certa freqüència, que continua exercint amb encert o sense, dir-li alguna cosa a qui ha aconseguit el que jo no he aconseguit, sense posar-me vermell, costa. Dir-li a un professional que es guanya la vida amb el seu ofici alguna cosa que no sigui compromesa, costa. I dir-ho sense que soni ‘pedantorro', groller o insolent, costa. Però no eludiré el compromís. Us envio aquesta carta, i n'espero una resposta.

SOBRE L'ART ESCÈNIC

Sabem que el treball escènic no eludeix les lleis del mercat i que aquells que ho fan no sempre milloren l'art escènic. Hem escollit l'art escènic en busca d'una gratificació més gran. L'econòmica és important però no és una motivació vocacional. Pot ser-ho en les ciències econòmiques… Ens va moure el desig de dominar el cos i la psique de tal manera que poguéssim encarnar, representar o actuar comportaments i actituds en les circumstàncies més diverses. Ens hem anat nodrint d'informació, experiència, sensibilitat, mitjançant la percepció pròpia, la d'un rar ésser que es proposa ser un altre enmig d'unes circumstàncies alienes a la seva pròpia existència. Tot això per a divertir, reflexionar, sentir, riure, gaudir, desenvolupar, enriquir, consolidar, als altres, i a nosaltres també. No és estrany doncs, que gent com nosaltres hagi de passar part de l'any ‘enneurada', amb pocs diners per anar a comprar, pel lloguer i altres necessitats, perquè en el moment adequat no ho vam saber valorar seriosament. És una servitud com una altra, amb la particularitat que està constituïda per dues parts, o més… Però aquestes servituds també tenen dues o més compensacions, per un costat el reconeixement del públic per l'excel·lència del treball creat i ofert de forma ritual, per divertir, commoure o pertorbar (tot s'hi val com a nodridor). A vegades el nostre ofici no s'exerceix en les millors condicions, i aquestes no depenen solament dels pressupostos.

ALGUNES PREGUNTES

Què podem fer per a no cridar quatre mil paraules? Per a no actuar, més aviat per parlar bé per a un enorme forat negre?, on —convencionalment— el públic accepta com a diversió superior aquesta narració d'actituds, intencions i finalitats. per commoure'ns una mica mentre fem el nostre treball? per deixar llast i mirar les propostes joves amb menys prejudicis? per nosaltres mateixos?, que sigui útil al nostre col·lectiu. perquè el procés de creació sigui el necessari? Fa falta una fundació, un espai, on puguem esplaiar-nos a gust i parlar de teatre, d'art, de futur, i no tan sols de subvencions? Pot existir un petit espai, en els grans espais, on es puguin escoltar els textos clàssics traduïts per Riba, dits per aquesta dotzena de veus privilegiades de l'escena catalana, per exemple? Es poden veure algun dia, en algun lloc, per l'únic plaer el d'escoltar, a aquestes grans dames de l'escena catalana, llegint el que se'ls ocorri? També algun senyor, encara que n'hi ha pocs… Són aquests, els privilegis, dels que poden gaudir només alguns ‘europeus opulents'? La llista seria molt llarga i tots la sabem de memòria. Fer qualsevol cosa costa treball, i és evident que el treball cansa, però algú l'ha de fer…

LA QUOTIDIANA REALITAT

Com ‘insignificant' productor teatral us vull recordar que, —segons la meva subjectiva lectura— dels anuaris d'ADETCA i dels programes dels teatres de la ciutat, gairebé el 50 % del col·lectiu d'actors i directors que treballen (perquè no tots treballen), ho fan en les sales, els espais o en produccions alternatives. Que existeix un preconveni que regula la contractació en el ‘mercat' i particularment en les sales alternatives. Que l'ICIC ha millorat en un 30 % les ajudes a les sales i ha acordat amb la Coordinadora de les Sales Alternatives de Catalunya la quantitat de 20.000 € per producció (dues a l'any), més una borsa de 250.000 € per a la creació de vuit espectacles alternatius a l'any, amb una dotació de 30.000 € com a màxim per producció. En el cas específic de Versus Teatre, que produeix obres corals amb 5, 6, 7 o 8 actors, a vegades fins i tot amb més de 10, els 20 € no cobreixen els sous dels assaigs segons el preconveni. Això ens obliga a modificar la nostra estratègia de producció per no assajar un mes i estrenar, una manera totalment contrària al ritme, la investigació i la qualitat de la creació alternativa. És per això, que proposem al col·lectiu dels professionals la participació en coproduccions que en un futur permetin consolidar l'espai alternatiu (grotowsquià, conceptualment) on el més important són els actors, que des d'un espai petit ‘pobre' davant d'un petit públic ‘iniciat', irradia reflexió mitjançant la commoció que es produeix concèntricament, com la pedra que en caure al centre del llac arriba fins els marges, generant curiositat i creant opinió. La proposta de l'ICIC és bona, però ha de tenir en compte que el teatre alternatiu no s'ha de reduir a monòlegs o a produccions de pocs personatges, si pretenem mirar-nos d'igual a igual amb els francesos o els alemanys, i ha de millorar, si realment aspirem a ser un referent d'“alguna cosa”, en el futur. El tema és molt llarg, el Règim d'Artistes de la Seguretat Social tampoc ajuda massa, i hi ha qui pensa i ho expressa en els mitjans, que el model francès és una ‘ganga'. Amb les coses així, seguirem en el millor dels móns, on no estem exposats del tot a les lleis del mercat o a la bona voluntat de l'administració. Cordialment.

NdA.- Sense cap ànim de molestar, espero resposta.
mailto:versusteatre@menta.net
mailto:entreacte@aadpc.com

Aquesta és una carta per convidar-vos a ser actors, per actuar, per fer. Ningú té el poder ni la ciència per determinar quina quantitat de talent teniu o quant temps us falta per sortir a l'escenari, sense por de no ser estimats. Mentre busqueu el vist-i-plau en els ulls d'un altre, us allunyeu de l'única veritat possible, la vostra. Ser actor no té cap secret només el desig de ser-ho, com qualsevol altre ofici; fins i tot, encara més, qualsevol ésser humà pot convertir-se en actor mentre sigui capaç de respirar i expressar les seves emocions. La fal·làcia ‘talent' és un invent per avergonyir-te, per destorbar el teu procés més íntim, i sovint, els qui s'atorguen el dret de mesurar-lo no han experimentat mai en ells mateixos el gust que té, i només cauen rendits davant l'evidència de l'ofici ben après i no deixen que creixis al teu ritme. Estimat actor, siguis on siguis en el teu camí, vull compartir amb tu el fet que crec que discutir el talent d'algú és com discutir si aquest té ànima, si té sensibilitat, amb això vull dir, que és una cosa íntima i indiscutible. L'ofici i el saber estar s'agafen amb més o menys gràcia, i això sí que és important: escull bones companyies, fuig dels professors que no t'entenen, fuig del director que no l'interessen les teves propostes, i fuig dels companys que no et reconeixen i que lluny de ser generosos et trepitgen l'escena. Així doncs, no dubtis del teu talent, dubta del teu jutge, i continua el camí amb la recerca del teu públic; i recorda, la teva brúixola és el rau-rau del teu cuc; i l'únic fiscal fidedigne, l'espectador. Ser actor no és ser només un mer reproductor, ni de textos, ni de mètodes, ni menys encara de la moda d'una determinada escola, on tots els alumnes respiren igual i lluiten igual per ficar-se dins el focus. Et pregunto, què és ser actor, per a tu? Un funcionari del teatre? Un obrer fent cua davant d'un director que agafa actors a dit? Creus de debò que un actor és un ésser passiu, una víctima de la poca feina, en busca d'un bon padrí en les nits de copes pels bars on s'ensenyen els que dominen el ‘cotarro'? Quan esperem passius el nostre torn, estem fen la gara-gara a un teatre burgès, amb comptades excepcions, més aviat amb resistents herois, diria. És hora que tu, actor, actuïs per a un teatre teu, per recuperar la teva pròpia veu, la teva existència, el teu lloc, el teu teatre, el teu teatre de maleta. Sí, sí... millor que el teu espectacle, —còmic, polític, tràgic, històric, clàssic, absurd o el que hagis estat capaç de crear—, que hi càpiga en una maleta, per moure't amb més agilitat i que puguis arribar a qualsevol racó. Creu-me, en un món on hi ha quaranta guerres, injustícies, desgràcies i dictadors vigents, el teatre és l'única màscara que desemmascara la il·lògica de la lògica dominant. Deixa d'esperar que soni el telèfon, surt de la cua del càsting i treballa! Tens un ofici necessari, en els temps que corren ens pertoca comprometre'ns, i els actors sempre hem actuat; el telèfon algun dia sonarà, però tu ja seràs un actor, el teu actor, un que s'ha fet. I quan pugis a l'escenari de la ‘Cort' no t'oblidis que has baixat al poble, i fes feliç el paper que et toqui fer, però sempre amb l'esperit del qui és lliure, perquè té consciència que el teatre es fa i s'ha fet per al públic, no per a la pròpia glòria de ningú. Qualsevol expressió teatral ha d'existir, i la teva també compta. Si més no, intentem-ho, no callem! Actuem!

Article publicat a la Revista Entreacte 120 publicada per l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC)

Millor dit; carta als companys. Que us podria dir que no sapigueu ja; paciència i coratge. Aquesta feina és dura, això nostre no és una marató —és un París-Dakar— i cal tenir la màquina ben preparada per resistir. Quan els vents bufen favorables —propina (com deia el Floti)— i quan la cosa sembla que s'encalla, serenitat, segur que no és per sempre. No hi ha edat per perdre la il·lusió, ni la capacitat de sorprendre's. Epicur sentenciava, “que el jove no pensi que ja tindrà dies per aprendre i que el vell no cregui que ja l'hi ha passat el seu temps”. Hem d'estar sempre desperts i amatents al que ens envolta, tinguem l'edat que tinguem. Sempre a punt, preparats per inventar i  per imaginar. Aquest múscul invisible —la imaginació— s'encarcara amb una facilitat terrible. Quan dirigeixo, m'excita que l'actor inventi i proposi, no sempre han de ser idees entorn a la posta en escena (aquestes inevitablement sempre són més discutibles —l'ego és l'ego), de vegades són intuïcions, moviments, una certa energia. Ho noto de seguida, reconec l'actor-autor i l'actor-reproductor a l'instant. Sincerament, prefereixo que l'actor tingui alguna cosa a dir, més enllà del personatge, del muntatge i del text. Aquesta veu interior s'ha de cultivar i mimar, dia a dia, i sobretot, protegir: Atenció!, una pila de monstres horribles se la volen cruspir, engolir, devorar —encara que agafin formes tan banals com: sous, horaris, freds, calors, crits, deixadesa, enveges, rivalitats, injustícies vàries, malhumors i mil i una formes més! I si teniu sort i tot va bé, no teniu cap entrebanc, tot fa una lleugera ferum de felicitat i encara que sembli increïble i improbable, enllaceu un muntatge darrere l'altre: atenció, us pot atacar de sobte, l'enemiga més esfereïdora; “la mecànica”. Lluiteu, perquè no sigui així, feu sentir la vostra veu, experimenteu,  no dormiu i procureu també evitar l'excés de racionalitat (l'Albert Boadella em deia, sempre quan jo era una criatura, “no m'ho expliquis, fes-ho!”) M'ho he dit i m'ho he repetit, milers de vegades.

Aquest país nostre, és petit —això també ho sabeu— i encara que en principi no tingui cap relació amb la mida, (o potser sí, vés a saber) és propens a l'etiquetatge. Així doncs si sou molt bons fent panets (metafòricament parlant, s'entén) és probable que us passeu la vida fent panets —molts bons, això sí— però res més, i que malauradament no intenteu mai fer croissants, per por a espifiar-la. Per tant, diguin el que diguin, tireu-vos a la piscina i arrisqueu, fugiu de les grapes de l'últim ‘bitxo' que hem nombrat . Sortireu guanyant, segur.

Tornant a la idea, del sempre ‘atents', recordo un dia molt especial, dels molts que vàrem tenir a “Chez Lecoq”. Un matí, sense avís previ, vàrem rebre la visita del ‘Cavaliere'  Strelher. Quina  imatge més estupenda, veure aquests dos grans del teatre, el nostre estimat professor Lecoq  i el gran director italià, intercanviant records i anècdotes, davant d'una audiència absolutament entregada. A propòsit del millor consell que podia donar a aquells alumnes que seien per terra, escoltant amb la boca oberta, el mestre italià amb tot el seu ‘charme', va clavar els ulls a un alumne que tenia davant seu (un sempre vol pensar que era un mateix) i va dir —desprès de passar-se les mans frenèticament per la seva cabellera blanca— “curiositá, curiositá per tutto e per quanti”.

Article publicat a la Revista Entreacte 119 (novembre 2004) editada per l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC)

La veritat és un joc que necessita de la mentida per tornar-se substància sensible. El teatre és aquesta experiència consagrada a la mentida on la màscara del públic mira la màscara de l'escena, ambdues, temoroses i expectants de sentir la nuesa de l'ésser humà.

El teatre és el lloc i és el succés, és també el temps, perquè el cosmos teatral crea unes altres lleis físiques on una hora esdevenen moltes hores en la vida dels personatges, moltes hores d'assaig en la vida dels actors, moltes hores pretèrites del públic, que s'activen en aquesta hora màgica de la funció. El teatre és la síntesi d'un fet com la vida, o l'ombra de la vida, o el permís de viure jugant.

Crec que l'actor n'és, perquè coneix moltes coses. En realitat, aquesta és la certesa de l'artista, que s'explora en veus, sons, colors, textures... tot és matèria per materialitzar les seves múltiples intuïcions. Però a l'actor per sobre de tot ésser humà, li agrada ser calb i grenyut, xerraire i farfallós, formós, manc, monstre, rei i captaire, dir grans paraules i contenir grans silencis, ser molt lleig, molt ximple, molt dolent davant dels altres, i que l'estimin, i que l'aplaudeixin. Així com la medicina i el sacerdoci són vocacions impulsades per un gran amor a l'espècie i busquen salvar-la dels perills de la malaltia i de la mort, jo crec que la interpretació, és un ofici d'amor. L'actor està borratxo d'amor per la vida i per l'ésser humà, i tot ho abraça amb el seu cos, tot ho encarna sense jutjar-ho. Avui serà una Medea furiosa i assassina, demà una Santa Joana d'Arc, demà passat una Sabelita barjaula... i també serà la mort, la pròpia mort encarnada en una dona misteriosa que ve a l'alba amb una malla d'esquelet corrent pels carrers, en una marioneta, i serà el moribund, l'agonia d'un rei Lear, d'un Perlimplín que mor voluptuosament enamorat... (és tan interessant poder morir-se de tantes formes diferents sabent que només tu et pots morir d'una...)

Per això l'actor ha de treballar com un gran amant, —de qui?—, del seu personatge. El seu personatge sempre l'ha de sorprendre, i no ha de tenir pressa a comprendre'l. Les presses maten, bloquegen, donen tòpics i nicieses. El personatge comprèn unes quantes frases que misteriosament contenen una ombra seva. L'actor podria haver estat aquest ésser, però com no l'és, no li cal identificar-s'hi, tan sols li cal aproximar-s'hi. I per això juguem. A mi m'agrada l'actor bàsicament juganer, que s'ho permeti tot fins el salt mortal més terrible. Aquí hi haurà la direcció per fer de xarxa. M'agrada la disciplina en el joc, que encara que sembli una contradicció no ho és, perquè com ja se sap, el miracle del nen és la capacitat de repetir una estructura lúdica sense avorriment. Per què m'avorreixo? Aquesta és una de les preguntes més interessants que es pot fer un actor en un procés d'assaigs.

L'actor sempre s'està preguntant sobre el seu personatge. I crec que una de les virtuts d'un gran intèrpret no és buscar sempre la resposta immediata (que és com si fos una espècie de calmant) sinó saber albergar la pregunta i que aquesta t'acompanyi uns quants dies. Els assaigs no tenen perquè ser sempre efectius. El teixit d'un procés escènic no es construeix en base a una suma lineal d'avenços, sinó més aviat a una multiplicació on s'hi han permès xifres d'arrodoniment. Ah! Hi intervé la perícia del director, que ha de saber si convé treballar de front o per les vores del personatge.

En qualsevol cas, la relació entre l'actor i el director ha de ser de confiança absoluta. Malgrat juguem emparats en una mentida, el procés té molt de veritat, d'intimitat. L'actor, amb l'ofici d'amant, es veu obligat a donar-ho tot, a ser generós perquè sí, i a compartir l'imaginari de l'altre, el director, el qual dóna forma al somni escènic. Així, conjuntament, vivifiquem un fet estètic, on el concepte és l'estructura, allà, en els ossos de l'obra, és la mentida per on apunta certa veritat emocionant que costa apressar amb paraules.

M'agradaria acabar aquesta carta amb unes paraules de Borges, per la volada i claredat que tenen: “el fet estètic és quelcom tan evident, tan immediat, tan indefinible com l'amor, el sabor de la fruita, l'aigua”. Jo diria que una bona interpretació és així per a l'espectador, tan misteriosa i necessària com l'aigua.

No us preocupeu per ser famosos a la tele o al cinema. El que cal són companyies estables. La millor manera d'avançar, d'aprendre, de sentir-se realitzat és crear un grup d'actors, de directors, de músics, de ballarins… relativament estable, i mantenir una constància i una evolució en els muntatges i en la investigació dels llenguatges escènics. Fomentar l'esperit de grup, de treball en equip, l'esperit de voler dir alguna cosa.

Me n'adono del poder que té el teatre. Poder, en aquest cas, vol dir capacitat per manipular un públic. L'objectiu seria més aviat “fer pensar” o “commoure” al públic.

El teatre no és un digestiu, tot i que amb humor, es poden dir moltes coses, recuperem el seu primer sentit, la seva funció. Recordeu quina és? El ritu i la catarsi. Fem doncs una mica de catarsi! Provoquem a l'espectador! Què vol dir provocar? És molt maco muntar Les tres germanes de Txèkhov, amb vestidets blancs, catifes i mobles de fusta antics, tot ben bufó, però de què serveix si no estem parlant dels problemes d'avui en dia: la immigració, l'especulació immobiliària, la pujada de preus amb l'euro, la pèrdua d'identitat, d'arrels…

Heu pensat mai què pot fer canviar o ajudar el vostre personatge? Penseu en el missatge, en el contingut de l'obra, què es vol dir. Esteu d'acord amb el director?

L'actor, tot i que és el vehicle amb el qual s'expliquen les coses, també és un pensador, per tant, un vehicle conscient del què es busca en els assajos. El que li hauria de motivar és saber que ell és el transmissor del què es vol dir. Per tant, la seva feina brillarà molt més i tindrà molt més sentit per a ell mateix si coneix amb profunditat el missatge que es vol comunicar.

Deixeu de preguntar-vos si teniu prou talent, si la vostra veu és bona, si cal fer-ho així o aixà, si us han dit que en aquest paper estàveu molt bé però en l'altre no pas tant… bla, bla, bla... res, tot això no val res.

Aquest món és molt petit, sobretot a Barcelona o a Catalunya, on el pastis és minúscul i l'únic que heu de tenir en compte són les ganes. Això és el més important de tot. Les ganes, el desig de dir coses, la necessitat d'estar en un escenari. Si feu aquest exercici de sinceritat i la resposta és afirmativa, poseu-hi tota l'energia per treballar-ho. I sigueu vosaltres mateixos. I prou. No hi ha més volta de full.

Als que comenceu, dediqueu-vos a envoltar-vos d'un equip de gent amb el qual podeu ser “creadors”, no perquè inventeu res de nou, sinó perquè participeu completament en el procés d'elaboració, que no sigueu uns titelles.

Penseu en les companyies estables.

Penseu en teatres d'altres ciutats: Terrassa, Sabadell, Vic… descentralitzem el teatre!!

Ja ho sé, ja ho sé, ens calen diners i infraestructura… però ara ens han canviat el govern! Veurem si és veritat que els canvis existeixen.

Coratge a tots!

Article publicat a la revista Entreacte número 17 del mes de setembre de 2004, editada per l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC)

Quan em van proposar escriure una carta a l'actor, vaig pensar, com quan escrivia la carta als Reis, què els demanaria... potser perquè vosaltres, els vostres personatges, sou, igual que els Reis Mags, efímers, però també, com ells, mags, materialitzeu les il·lusions, les pulsions, els desitjos de molta gent.

Què us demanaria... què us demanaria...?

Primer que tot, que sempre busqueu una bona raó per realitzar el vostre treball, que no us deixeu enlluernar per l'escenari o per les càmeres, perquè una mica més enllà hi ha la vida de veritat...

M'explico:

Fa uns quants anys em va emocionar enormement un espectacle fet al carrer per unes dones d'una república ex-soviètica. Eren actrius-ballarines aficionades que estaven de gira per Europa reivindicant suport per al seu poble que era proper a un pantà que s'estava salant fet que suposava la pràctica desaparició de la seva petita ciutat necessitada d'aigua dolça per poder viure. No cobraven pel que feien, però aquestes dones tenien —a més d'una determinada tècnica— una bona raó, una raó vital per fer-ho, i això dotava a les intèrprets i a l'espectacle, de l'energia suficient per atraure i entusiasmar el públic.

Una raó vital! Per aquí s'ha de començar a construir el teatre, per aquí s'han de començar a construir els personatges. Sóc conscient que no sempre podem escollir el treball que desitgem fer, de vegades ens hem de conformar amb el que ens cau a les nostres mans... i tot i així, diria: “busquem una bona raó, una raó vital per fer-ho”.

També us vull demanar que no oblideu que vivim aquí, i ara, i que el nostre compromís, en tant que persones i artistes, és amb tot allò que ens envolta amb aquest aquí, i aquest ara.

M'agradaria dir-vos més coses, però igual que quan era un nen i tenia una gran curiositat per descobrir els Reis Mags, em guardo aquesta mateixa curiositat per descobrir-vos a totes i tots vosaltres... i qui sap, potser algun dia tingui el gran plaer de treballar amb aquelles i aquells que m'ajuden a entendre i a créixer en la realitat que m'envolta, vosaltres, els mags.

Suposo que m'han demanat si volia escriure per aquesta secció, a causa de la meva condició de director, però la veritat és que he tingut els meus dubtes, ja que des de fa anys la meva feina es basa feliçment per igual en la d'actor.

Quan era petit sempre deia que de gran volia ser actor. Potser ja dec ser prou gran. No n'estic segur. De fet no estic segur de gairebé res. De res. Però això és un altre tema o potser el mateix: ser actor i/o director implica inseguretat. Inseguretat a la feina, inseguretat a la vida, inseguretat monetària. Inseguretat en general. I aquesta inseguretat és molt atractiva.

La inseguretat és pròpia de la joventut. Ser jove implica llibertat, il·lusió, risc, amor, bogeria, descobriment, generositat, coratge, rebuig de poder, compromís, responsabilitat, memòria, ganes de jugar, ganes de saber, ganes de conèixer, ganes de menjar-te (bàsicament en el sentit sexual) el món. I totes aquestes són coses que has de tenir si vols ser i/o continuar sent actor i/o director. I a vegades aquestes coses són difícils de tenir. A estones és impossible. Hi ha dies que voldries ser completament adult. Voldries ser una persona com cal. Voldries oblidar els somnis a canvi d'una estabilitat (fictícia o no) que et faci sentir una mica més segur. Voldries, en definitiva, tenir seny. Ser una persona assenyada.

Però el seny és una cosa que no s'adiu amb la creació. Tenir seny vol dir no ser lliure (és perillós), no tenir il·lusió (tocar de peus a terra), no arriscar-se (no sigui que et facis mal), no enamorar-se (no cal), no fer bogeries (no toquen), no descobrir res (tot estar descobert), no ser generós (ningú no dóna res), ser covard (per si de cas), estimar el poder (qui paga, mana), no tenir cap compromís (per si les mosques), no ser responsable (sempre hi ha algú superior que decideix per tu), manca de memòria (el deliciós oblit), jugar sobre segur (no perdis), no voler saber res (és millor), no voler conèixer res (quina por), ser allò que se'n diu un llepaculs (sense cap sentit sexual). Oblidar definitivament la joventut. I tot això té molt poc a veure amb la creació. No res. I ser actor i/o director encara, i per molts anys, té a veure amb la creació.

El seny en teatre és fatal (a la vida també, però això seria una altra història). I no només afecta els creadors. També afecta a productors, polítics, directors de teatres públics o no, directors de festivals. Funcionaris, buròcrates, tecnòcrates. A tot aquell que directament decideix qui treballa i qui no, o millor dit, qui cobra i qui no. Perquè els actors i/o directors som artistes i els artistes, per aquesta manca de seny, no parem mai de treballar tant si cobrem com no (i això ho saben els assenyats i d'això se n'aprofiten). És un seny que sovint afecta la premsa (i no només a les pàgines de cultura).  I que per acabar-ho d'adobar també sembla afectar el nostre públic (el nostre) de tant en tant. Fixa't.

Hi ha un altre seny però que sí que hauríem de cuidar. El que et fa preguntar-te coses, preguntes sense resposta, preguntes que et provoquen voler saber més, saber més de nosaltres, preguntes obertes al nostre voltant. Preguntes que l'espectador s'hagi fet, es faci, es farà, o que potser no s'hauria fet mai. El seny que t'obliga a continuar endavant, quan la il·lusió és difícil de retrobar.

Un seny que hauríem de reclamar a tots aquells que amb les seves decisions afecten directament la nostra feina. Un seny que a vegades sembla haver deixat d'existir.

Un seny que ens faci veure, d'una vegada per totes i a tots plegats, on som, on vivim, què fem. Un seny on els miratges siguin només poètics. Un seny que ens faci veure, d'una vegada per totes i a tots plegats, que només amb: llibertat, il·lusió, risc, amor, bogeria, descobriment, generositat, coratge, rebuig de poder, compromís, responsabilitat, memòria, ganes de jugar, ganes de saber, ganes de conèixer, ganes de menjar-te (bàsicament en el sentit sexual) el món; es pot fer, programar, parlar i veure teatre.

Moltes persones de coneguda i reconeguda trajectòria professional s'han adreçat a nosaltres, actors, des d'aquestes pàgines. La majoria ho han fet des de la seva pròpia experiència i recordant com havien estat els seus inicis, la seva lluita. Tot això ajuda a portar els moments difícils d'aquesta professió nostra i a valorar els bons moments. Però cada un és un món. Cada actor és diferent i la nostra sort també.

Jo vaig donar el pas a la direcció, en aquest cas de llargmetratges, i vaig començar a veure't, actor, des de fora. Sense la implicació personal de ser un de vosaltres. I vaig començar a analitzar, una mica sense voler, la feina d'actor. Perquè tot i que no és única, moltíssimes feines requereixen dedicació, esforç, vocació, etc, sí en té una que li és molt característica, la passió. Una passió que ens permet deixar-nos la pell, apurar hores, dies, setmanes per tenir-ho tot a punt. Una passió que ens fa desitjar i ens fa somniar en allò que volem fer. I que sovint ens fa aguantar quan no tenim feina, esperant el dia en que podrem tornar a l'escenari. Una passió que entenem com un acte d'amor cap a aquesta feina meravellosa.

Però passió també té una altra accepció. Acció de patir o endurar una pena infligida. I aquest és el problema. Quan la nostra feina es converteix en un càstig, una pena, un patiment. Això ens passa quan no tenim feina, quan no surten les oportunitats que desitgem, quan ens fan una mala crítica (algú que ens importa, rarament un crític), quan les enveges, que hi són i moltes, ens fan mal, quan el del costat pot i nosaltres no, quan la lluita i l'esforç per tirar un projecte endavant acaba en no res. Tot això pot fer que la nostra passió sigui un calvari. Que el nostre viatge sigui dolorós. I desenganyem-nos, no tenim cap altra cosa. No hi ha una fita. Ni hi ha un resultat. No passa res quan s'aconsegueix. Només tenim el viatge. Només tenim l'avui. Per això tota la nostra força i tota la nostra passió cal dedicar-la a fer el viatge. A que cada petita cosa que fem, cada pas endavant, hagi valgut la pena. Per senzill o miserable que ens sembli. Ha valgut la pena. Moltes vegades he sentit dir a companys coses de l'estil: “El teatre o el cinema sí que són feina bona, la tele és una merda, la faig per guanyar diners”. No crec que calguin comentaris. Tots entenem que si el que volien eren diners s'haurien de fer dentistes o arquitectes.

No és la feina o el mitjà el que ens dignifica, nosaltres dignifiquem la feina i el mitjà. I ho fem donant-ho tot, fent-ho el millor que sabem. Sempre. Només així aconseguirem que el nostre viatge hagi valgut la pena. I que la nostra passió no sigui un calvari, sinó un acte d'amor.

Entreacte 114 maig 2004

Tot i que crec fermament que quan fem teatre treballem per al públic, us haig de confessar que em sento fascinat per allò que passa a les sales d'assaig. Durant els assaigs provem el material que ens hem proposat de treballar mentre ens posem a prova nosaltres mateixos i ho fem amb una promiscuïtat molt elevada. És per això que mentre t'escric no puc deixar de pensar que llegiràs una carta d'amor.

M'adono que cada obra que muntem genera un procés inèdit que envaeix especialment el nostre pensament i la nostra relació. El treball de l'actor esdevé modèlic des del punt de vista de la construcció del coneixement. Els personatges, que tu elabores no fan altra cosa que construir el seu “propi coneixement” des de la ficció i a través de la vivència dels conflictes que genera la història que narren.  Des dels grecs, representar ha estat un element dinamitzador del pensament i la cultura. Cada obra que fem junts ens fa una mica més coneixedors de la vida.

Treballar a la sala d'assaig et converteix en persona. Etimològicament la paraula ‘persona' prové del mot ‘personatge'. Des d'un punt de vista històric podríem dir que els personatges van esdevenir persones. Cada vegada que assa gem invertim el cicle etimològic: les ‘persones' esdeveniu ‘personatges'. Coneixem la realitat d'una obra de teatre gràcies als models que els personatges construeixen per entendre  i explicar la seva pròpia realitat i això ho fan progressant pel camí del pensament i del diàleg. Quan irònicament es diu que algú —especialment un polític— fa teatre, tant de bo que es pogués dir en aquest sentit.

La meva condició de pedagog m'ha fet especialment sensible a les tècniques de l'actor, cada vegada més afinades. M'agrades quan arribes a l'assaig. M'agrades quan ets precís en executar i no se't nota. M'agrades quan et lliures a un partit improvisat del qual hem pactat les jugades i el resultat. M'agrades quan ets clar i simple com un nen quan juga. M'agrades quan dibuixes bellesa a l'espai. M'agrades com toques quan cal tocar. M'agrades quan sues. M'agrades quan aguantes un silenci. M'agrades quan la teva veu és un model de parlar. M'agrades quan tens un atac de rauxa i et fa un pèl de vergonya. M'agrades quan no t'estàs de dir. M'agrades quan no t'exhibeixes. M'agrades com marxes de l'assaig.

Volia dir-te que totes les tècniques de la interpretació pastades des de mitjans del segle XIX són pensades només perquè l'actor agradi, arribi, sedueixi. Han nascut amb la voluntat d'humanitzar aquesta triple relació: personatge - actor - espectador.

Quan s'han acabat els assaigs i representeu davant del públic cada cop m'impressiona més de contemplar com heu esdevingut alquimistes en transformar les idees en humanitat i la tècnica en vida. Per això, el dia de l'estrena m'agafen més i més ganes de  marxar de puntetes.

És una llàstima que un fet tant extraordinàriament ric es produeixi al ritme descompassat de l'oferta i la demanda i els actors en sou víctimes de primer ordre. Malgrat això, i per la seva component humana, assajar continuarà sent una de les millors vivències del segle XXI.

No he dit res que no sàpigues, però així són les cartes d'amor.

Estimat, admirat i respectat actor,

Aquest és un ofici en el que s'han de tenir il·lusions i s'han de dur a terme. I no enfonsar-se massa si fracassen ni inflar-nos d'orgull si van molt bé. És un ofici que demana constància. I bon humor. I fins i tot humor amb majúscula, i moltes riallades. Que riguis i gaudeixis i estimis aquesta forma estranya de fer grans amics en un muntatge que dura tres, quatre, cinc mesos...!? i que després segurament trigaràs temps a tornar a veure.

Que aprenguis a viure aquells mesos de coll entre una feina i l'altra, quan et sembla que mai més no tornaràs a treballar, que no arribes a final de mes (no te n'oblidis de demanar l'atur), que no seràs capaç de tornar a pujar a un escenari. Aquests són els millors moments per endreçar papers, fer gestions, arreglar els armaris, pintar les parets, tenir cura d'aquelles plantes que gairebé has deixat morir de set, i recuperar la família, els amics... Perquè després, vindrà aquesta mena de “compensació de la naturalesa” que et dóna tota la feina al mateix temps i et fa viure uns mesos de bogeria que et fa l'efecte que no s'acaben mai. Un bon moment: és el propi teatre el que t'ensenya a fer teatre.

Tingues projectes, ganes d'explicar coses, sigues curiós, coneix els teus companys de professió, vés a veure el que fan, i judica sempre amb respecte. Treballem en una capseta màgica on hi pot passar de tot, amb l'avantatge que sempre treballem amb la xarxa. No podem caure molt avall, en tot cas, no més avall del que ja estem i, demà, sempre tindrem una segona oportunitat.

Aquest és un ofici molt sensible, molt lligat als moviments socials, per això de vegades és un ofici que fa por. Ara vivim un moment que tendeix a l'individualisme, i aquesta és una malaltia que el debilita molt. El teatre, a l'escenari i per tant fora d'ell, necessita de la força de tots i de la consciència d'equip.

T'ho escric, perquè, jo també, he begut d'aquell verí que em va fer desitjar, algun dia, ser actriu. Arribar a ser actriu, sense pressa, degustant el camí. Com també m'agradaria, algun dia, arribar a ser jo mateixa, o com m'agrada, de tant en tant, arribar a fer jugar els meus personatges: tan lliures com puguin, tan autèntics com ho aconseguim, tan pròxims... tan llunyans... com sigui necessari, però sempre vivint el moment. Com un procés similar a la vida, però concentrat en el temps i amb una lent d'augment allà on, a vegades, s'hi posa la quarta paret.

En demanar-me una carta a l'actor (el terme actor inclourà a les actrius) el primer interrogant és: a quin actor?

En uns moments on l'altre acostuma a existir més com a contrincant que com a company, voldria ser anacrònic i recordar el que va dur al teatre a la meva generació —la del Teatre Independent, on el ‘jo' es diluïa en el grup— va ser el desig ingenu de participar en un procés per canviar el món; veient-ne els resultats, però, crec que el món ens ha canviat a nosaltres i no precisament per millorar-nos.

Ha passat el temps, i a la nostra ciutat les butaques han crescut i als escenaris hi treballen actors que no havien nascut quan fa més de trenta anys vam obrir la Villarroel. Un temps llarg que m'ha permès de treballar amb els més grans de l'escena i amb gent que començava; amb actors carismàtics i opacs, amb intuïtius i amb d'altres que eren tècnics; he vist crear personatges pels més inversemblants camins; i després de les cinquanta obres que he muntat, dels més de tres-cents dramàtics realitzats per a la televisió i d'haver vist a prop d'un miler d'espectacles d'altres companys, desconec el denominador comú que poden compartir els homes i les dones que han escollit aquesta professió.

Potser l'únic del que podríem parlar —i és una categoria de la professió— que fer teatre és, inevitable i afortunadament, una feina col·lectiva on ningú pot existir sense el company, i això, massa sovint oblidat, és el que voldria destacar en aquesta carta.

Sí, voldria parlar del viatge col·lectiu que és la creació d'un espectacle; de les esperances compartides, i de les pors callades que ens acompanyen fins l'última funció; del plaer de veure encaixar el trencaclosques que ni intuint-lo no havíem pogut imaginar; de la comprovació que la generositat amb la que et miren i t'escolten els companys, fa grans els teus parlaments i els personatges; de l'avançar plegats per agrair els aplaudiments del públic; i de l'ineludible compromís que s'adquireix amb els que t'acompanyen quan en apagar-se els llums de la sala, a l'escenari il·luminat comença la festa que ha de ser el teatre.

En definitiva, parlar dels nostres treballs que, sense excepció, són viatges col·lectius i apassionants on les paraules dels grans escriptors ens ajuden a il·luminar les polièdriques facetes dels humans des d'alçades a les que mai no hi arribaríem sols. Sí, d'aquestes petites coses és del que m'agradaria parlar.

Hem parlat, tractat i lluitat, tots plegats, pels nostres drets professionals i les nostres reivindicacions laborals.

Avui, però, voldríem parlar d'un dret més important. Aquell que és tan teu i personal que gairebé només tu en tens l'obligació d'exigir-lo i d'exercir-lo. Es tracta del dret que tens d'Hedda Gabler o d'Oswald Alving d'Ibsen o de la Senyoreta Júlia, o de Joan el criat, d'Strindberg, de Beatriu o de Benedicte de Shakespeare. I tants i tants d'altres!

Algú et pot preguntar d'on et ve aquest dret. La resposta: que són obres que has llegit; que són papers que has estudiat; que són personatges que vols fer viure, perquè vols donar-los cos i veu, perquè t'agraden i els vols entendre. Tens prou clar que són tu, que no són actuals, ni porten el rellotge de les teves hores. Tampoc Les Meninas se t'assemblen ni vesteixen com tu. Les imatges dels quadres, però, per ser vives en tenen prou amb la presència davant de l'espectador. Els personatges teatrals de tots els temps et necessiten a tu per aparèixer, per ser, necessiten el teu cos i la teva veu.

Tu, però, al mateix temps, necessites les seves paraules, les seves situacions, les seves pors, les seves creences, judicis i prejudicis; l'enfrontament amb els seus antagonistes, les ferides dels seus enemics i els duos amb els seus amics i enamorats.

Recordem, però, que no són tu, ni són contemporanis de cap dels teus espectadors. Però tant tu com tot el teu públic possible teniu dret, com hereus, d'escoltar-los, comprendre'ls, emocionar-se amb les seves passions, jutjar-los pels seus fets. I a la fi, enriquir-se amb l'experiència de les seves reflexions.

Cal, però, que et deixin, amb el teu ofici, que t'hi apropis amb la netedat més gran, sense prejudicis ni falses traduccions. Has de poder veure'ls sense disfresses.

Saps que són tan enllà com les imatges d'una cràtera grega, una pintura flamenca, o una novel·la russa.

Però per sentir-los i transmetre'ls, has d'entendre què senten en dur cotilles, en tossir i escopir sang, en tremolar davant d'un oracle.

En el laboratori que és el teatre per experimentar que és l'home, cal que en estudiar el que ha estat al llarg de la seva història el sapiguem veure amb la llum més clara possible. No ens calen efectes especials. Calen, lectura, paraules i gest. La presència del text per entendre la llunyania i l'eco actual, i la interpretació per alçar l'escultura momentània i fugissera d'allò que és present i viu.

I els decorats? L'ambientació? La posta en escena? La moda? L'actualitat i l'última hora? El zàping, el puzle d'imatges, els càstings?

Vigila, actriu. Vigila, actor. Vigila.

I en front de la veu dels Bush actuals, tria la veu d'Antígona cridada en una plaça.

Quan hom es posa en la pell d'algú altre prou profundament per arribar a fer seves accions alienes, però alhora prou superficialment com per mostrar-ho davant de centenars, potser milers de persones, es converteix en una paradoxa pública, o en la publicació de totes les paradoxes. Passem per alt Diderot, tampoc no vull soporitzar-vos amb comentaris d'assajos de fa segles. Tan sols volia reflexionar en veu alta, amb posterior transcripció, sobre el curiós espècimen que és l'actor —i l'actriu, és clar—, però permeteu-me que utilitzi el gentilici generalitzador ‘actor' per estalviar espai, sense menysprear la feina de les actrius, ni de bon tros.

L'actor és un boig. En el sentit més shakespearià de la paraula. Entenc per boig aquell que crida les veritats més crues, més despullades, més terribles, a l'orella dels seus espectadors, ja siguin voluntaris o involuntaris. I no tinc tan clar que els espectadors de teatre siguin tan voluntaris com hom pot pensar. És clar que han pagat l'entrada. És clar, que han entrat al recinte teatral pel seu propi peu. Però, saben amb què es trobaran a dalt de l'escenari? En temps pretèrits es van donar un munt de casos de membres del públic escandalitzats, de dames desmaiades... i d'integritats físiques dels actors amenaçades. I és que la veritat fa mal. A tothom.

Així, també podem dir que l'actor és un mirall que no serveix precisament per treure's les lleganyes de bon matí. O potser sí. Que és un altaveu, un fil conductor, una antena emissora de les inquietuds d'uns autors dramàtics, —alhora altaveus—, fils conductors, antenes emissores de les inquietuds d'una determinada societat. L'actor també és un tirà de bona fe, un manipulador naïf, un crític adorable, un cínic desitjat o un pervers honest. I no tan sols com a personatge en el marc d'una obra dramàtica. Sinó també en el pla de la recepció de l'espectador, aquell que, idealment, paga per a què li remoguin les entranyes i que vol sortir del teatre una mica diferent de com ha entrat. En molts casos, sortirà una mica més pobre i res més (lamentable situació que sembla que des de fa un temps està de moda). En d'altres, no obstant, l'actor haurà servit de medecina, d'ungüent, de cataplasma per a l'ànima. Una arma contundent en la tragèdia, de doble tall en la tragicomèdia, de tall aparentment inofensiu en la comèdia.

Per damunt de tot, però, l'actor és un ésser humà. Prenem-ne nota els directors. És una persona com qualsevol altra, amb una feina potser encara més arriscada que la de molta gent. L'actor és artista i obra d'art a la vegada. Vet aquí com els dards els afecten doblement. Però vet aquí també com, en condicions favorables (i no em pregunteu quines són, són la incògnita ‘x' d'una equació d'un grau bastant elevat...), obra el miracle i s'aconsegueixen petites, efímeres meravelles que ens recorden a tots que el teatre és una suma màgica d'elements de la vida, propera a la concepció. Només que alguns tenim la sort de presenciar-ho junt amb els protagonistes, els nostres col·laboradors i uns quants escollits que han dedicat una part del seu temps (valuós) i dels seus diners (infinitament menys valuosos) a visitar un espai que, des de fa més de dos milers d'anys, hom ha considerat sagrat. El per què, forma part de la incògnita d'una altra equació, però, a risc que això pugui acabar essent una pseudoclasse de matemàtiques, baixo el teló aquí mateix...  això sí, amb el temps just de dir-vos gràcies. Gràcies pel que feu, gràcies per com ens aguanteu, i gràcies per realitzar la proesa bíblica: “I el verb es féu carn...”

L'un després de l'altre, els poetes han comparat el món amb un gran escenari on cada un hi juga el seu paper...

El Joc de representar, de ser representat

El joc, amb el seu caràcter lúdic, es pot reconèixer com  a activitat  plena de sentit que és fonament i factor de cultura; perquè jugar pot ser també una cosa molt seriosa.

El joc està fora del contrast ‘veritat-falsedat', ‘bo-dolent'. Encara que el joc sigui una activitat espiritual, no és, per ell mateix, una funció moral; no es donen en ell ni virtut ni pecat; forma part del camp estètic, dóna solucions estètiques i polítiques.

El concepte joc, resta sempre, d'estranya manera, a part de totes les altres formes mentals amb les que podem expressar l'estructura de la vida espiritual i de la vida social.

La suspensió de la normalitat en l'expressió i en la percepció és pròpia de l'art.

I és, perquè som capaços de crear i alterar les imatges amb les que ens representem a nosaltres i a la nostra societat que podem imaginar un món diferent.

El joc convertit en art crea una zona d'indistinció, és una política que desterritorialitza, el joc és una forma de resistència a les tècniques de la societat de la mundialització.

Hem d'aprendre totes les regles i totes les transgressions per preparar el gest que escombri totes les lleis, que les suspengui, encara que només sigui per uns instants, per poder imaginar un món diferent.

Per això us proposo un joc,

L'infinit joc de la representació.

...recomanant, dient, demanant, aconsellant, esperonant, exigint, suplicant, invocant, suggerint a actors i actrius de tota condició, que quan es posin a interpretar ho facin, sempre, en tot moment,  sense cap rastre de pudor.

Cap pudor per ser personatges veritablement antipàtics, grollers, sàdics, miserables, cruels, lúbrics, pederastes, dèspotes, assassins, idiotes, bruts, terroristes, sacrílegs, grotescos, negatius, etc. etc.

Actuar amb un impudor absolut. Un impudor provocador, molest per a aquells o aquelles que s'hagin de molestar...

És patètic veure intèrprets pudorosos que maquillen la veritable naturalesa del seu personatge amb elegància vanitosa, amb bonhomia burgesa i sentimental, amb ennobliments pretèsament intel·lectu-als. Contra aquests enganys d'egotisme i pedanteria: total impudor! I com diu el poeta Rubén Darío: “tuércele el cuello al cisne de engañoso plumaje”.

Cap pudor per tenir clar que el teatre pot ser  un joc conceptual, un joc divertit, un joc actiu i sensorial, un joc poètic. 

Cap pudor per refusar que el teatre pugui ser una cerimònia transcendental, un simple entreteniment, un esteticisme abstret.

A l'hora d'assajar, cap pudor per capbussar-se en cos i ànima en els plecs més recòndits del personatge, cap pudor per abraçar el risc de la creació i excedir-se en aquesta recerca, ja hi ha el director per mesurar, aconduir, resoldre, temperar, decidir, destriar, rectificar.

Cap pudor per ser un monstre, però un monstre canviant, diferent segons se succeeixen “les convencions” en tots els ordres de la vida col·lectiva: morals, religiosos, socials, polítics. La missió impúdica d'actors i actrius, ho crec així, és obrir nous camins a l'experiència humana i apoderar-se de la substància social per transformar-la en substància artística. Així de senzill, i així de difícil.

 Feta d'una altra manera, l'actuació serveix per alguna cosa?

Lawrence Olivier deia: “l'art és una mica més dilatat que la vida, és una exaltació de la vida, per tant és necessari que l'actor estigui posseït per un toc de bogeria”.

Bertolt Brecht para atenció en què l'actor necessita omplir-se l'esperit, i alhora també necessita omplir l'estómac; en conseqüència, arribat el moment de signar un contracte, cap pudor per exigir unes condicions de treball i remuneració del tot  justes,  ja sabem que hi ha productors que viuen obsessionats per la idea de ‘l'estalvi'.

A actors i actrius joves, joveníssims, encara sense ‘contaminar', també  recomanar-los que no es comprin un pis amb hipoteca, perquè és quasi segur que abans o després, per poder acomplir amb els terminis i pagaments, hauran d'hipotecar-se ells mateixos, treballant “en tot” i a “tota hora”.

A tots en general: engrescar-los a que procurin treballar sempre immersos en l'afinitat, en l'esperit de la companyia que diuen els francesos. No parlo d'una afinitat complaent, raspallaire, interessada, d'amicisme, d'omplir butxaca, de favor per favor, de còctel i saló; sinó d'aquella afinitat arrelada en unes relacions humanes fermament compromeses amb el discurs social del teatre. D'aquelles afinitats que creixen espontànies, creatives, autèntiques, còmplices, càlides, generoses, intel·ligents, crítiques, denunciadores.

Em refereixo a aquella afinitat necessària,  imprescindible, fructífera  per a un teatre útil, humà, colpidor, imaginatiu. Un teatre, públic o privat, que  serveixi aquelles afinitats sacsejadores  que l'espectador, conscient o no, espera i desitja rebre d'uns homes i dones  especials, uns homes i dones anomenats actors i actrius que “representen personatges”, i que amb aquestes representacions  han decidit impedir que el món resti endormiscat.

Vivim uns temps en què les dones i els homes de teatre acostumem a ser tractats com una mercaderia més que es ven i es manipula i tenim poques possibilitats de definir-nos respecte del mercat del que formem part, on les obres no són el que compta sinó el soroll que es crea al seu entorn. En aquest període de confusió —període de prêt-à-porter, de prêt-à-penser, de fast food intel·lectual— molts de nosaltres —Antígones que xisclem en silenci, Narcisos que ens escopim a la cara— estem passant per moments d'aïllament i dubte considerables. Jo, com molts altres professionals, he estat temps sense poder treballar a Barcelona. Com deia en Jordi Coca en un article al Quadern de Teatre del diari Avui: “la nòmina dels absents involuntaris, amb un talent indiscutible és enorme i em penso que en un país com el nostre, encara (o sempre) a mig fer, no ens podem permetre el luxe de prescindir d'aquells que ens aportarien rigor, experiència i diversitat”. Li agraeixo profundament a l'amic Coca aquest article, dedicat a la meva absència involuntària i a la de molts de nosaltres, que mostra una actitud ètica poc freqüent en els temps que corren.

La impossibilitat de competir amb les grans productores i amb el seu sistema de producció, explotació, distribució i venda a les quals les Institucions van traspassant la seva obligació cultural i social de fer una política teatral, ha portat a l'anihilament de les petites companyies com la meva, que movent-se temporada rera temporada en l'espai de les sales alternatives, en les seves darreres produccions gastava més diners en el manteniment administratiu anual que en els guanys que li reportava l'explotació dels seus espectacles, comptant amb la precarietat de les subvencions.

Amb una lúcida consciència de fracàs i autoexplotació després de quasi trenta posades en escena de textos de repertori dramatúrgic universal, amb una línia d'actuació exemplar, modesta alternativa a la manca de política teatral institucional, vam decidir acabar amb la continuïtat de la Companyia. En aquesta absència involuntària (que ha durat sis anys) m'he dedicat a la pedagogia. “L'école est le plus beau theâtre du monde” deia Antoine Vitez.

El poder —aquesta democràcia incompleta que les Institucions i la societat civil han construït amb els seus vots— acostuma a ser hipòcrita. Com a exemple en el Periódico del 18 de setembre de 1997 podíem llegir unes declaracions del Conseller senyor Pujals: “El Conseller mencionó algunos de los nombres ilustres de la escena. Entre los directores citó a Lluís Pasqual, Mario Gas, Pere Planella, Jordi Mesalles, Ricard Salvat, Joan Anton Codina, Ramon Simó, Josep Montanyès, Frederic Roda, Carme Portaceli i Xicu Massó...” Set dels dotze ‘il·lus-tres' noms i tants d'altres que formen part de la memòria teatral d'aquest país, mai han treballat al Teatre Nacional. És clar que el meu únic objectiu no és treballar en el Nacional, però sí poder gaudir d'una continuïtat creativa que l'actual conjuntura no em permet. De totes maneres ja a principis d'any el senyor Domènec Reixach, Director del TNC, tot i que li he lliurat més de deu possibles projectes, de diferents nivells de producció, va dir-me que no trobava un text adequat per a mi (!).

Crec que en aquest estat de les coses som molts els actors, les actrius, els directors, els escriptors, els escenògrafs, absents involuntaris que hauríem d'exigir una legislació pertinent i una voluntat d'obertura que no exclogui a tots aquells que amb la nostra sobreexplotació i el nostre talent hem donat espessor i hem enriquit la memòria teatral del nostre país. Una pràctica teatral responsable no té res a veure amb la indústria del prêt-à-porter encara que els nostres gestors menyspreïn el nostre passat i el talent que en massa ocasions han fet brillar el teatre català molt per sobre dels mecànics i antidemocràtics comportaments institucionals. O com deia Jordi Coca a l'article esmentat: ¿Potser és que tots els que avui són presents d'una manera constant a la nostra vida escènica i per tant no deixen lloc als absents involuntaris són uns veritables genis sense les aportacions dels quals no podríem viure?

Benvolguts actors,  voldria

poder somniar un projecte de creació teatral amb almenys vint de vosaltres; millor si teniu una formació completa: actuar, cantar, ballar, tocar un instrument;

poder assajar almenys sis o vuit mesos en un teatre, equipat amb tot el suport tècnic necessari i el personal adequat;

poder-Vos demanar de no fer una altra feina durant la creació: ni televisió, ni cinema, ni doblatge, ni cap altra…;

poder-Vos demanar una dedicació total, un acte de confiança completa cap el projecte, un lliurar-vos de manera incondicional a la feina;

poder-Vos assegurar una compensació adequada a les exigències de supervivència i de qualitat de la vida de tots vosaltres, que haguéssiu de poder pensar només amb la feina;

poder-Vos demanar prestacions adequades, més enllà de la necessària distribució dels papers o del temps de permanència i de visibilitat a l'escena;

poder oferir la idea d'una creació que us satisfaci als actors i al públic en un relat de comunicació-comunió, més enllà de l'allò trobat, sempre més ajustat als valors d'un recercat mercat del teatre, que no pot existir en competició amb el cinematogràfic i televisiu; més aviat no hauria d'existir, perquè el teatre ha de trobar-se fora del mercat, malgrat l'Estat i/o l'Ens Públic o privat que el patrocina, que tendeix a relegar-lo al nivell més baix de l'escala comercial de l'espectacle;

poder-Vos ser útil, com a director d'escena, perquè pugueu expressar-vos vosaltres mateixos en un equilibri eficaç per a una creació teatral, que us evidenciï a tots vosaltres formant part d'un grup, amb una presència meva que es pugui tan sols intuir, però que mai no ha de superar ni enfosquir la vostra feina;

finalment, poder gaudir, amb el cor i el cervell, com aquells espectadors privilegiats, de l'esdeveniment creat conjuntament.

 BENO MAZZONE 01/10/03 (Trad. Pau Guix.)

Escric aquesta carta quan acabem d'entrar a l'any. Som a 7 de gener del 2010. Tinc 88 anys, que ja son anys! (seixanta i ‘pico' dedicats al teatre), i, a la tarda, encara vaig volar de París a Barcelona, on havia anat a veure una enèsima reestrena del Cyrano de Bergerac, que per cert, interpreta excel·lentment Vincent Pérez. Dic que vaig volar i espero que sigui la darrera vegada, perquè sembla que per fi l'AVE, Madrid-Barcelona-París, s'inaugurarà el 2011, o, a més tardar el 2013. Si no he “estirat la pota”, que ja em toca, espero gaudir d'un viatge que per molts anys he desitjat. Aquesta vegada a París ens hi hem estat la meva dona, la Montse, i jo, quinze dies per gaudir-lo una vegada més amb tranquil·litat i saturar-nos de teatre de tota mena (n'hi ha que van a Londres, però com que nosaltres no parlem anglès, doncs...), des del clàssic més clàssic, és a dir, Molière, etc. passant pel darrer èxit de la nostra vella coneguda Veronique Olmí, fins a ‘l'avantguarda' més trencadora, amb totes les postes en escena imaginables; hi ha de tot i força, com sempre. Hem vist ‘mise en scene' més que clàssiques, ‘reclàssiques' naturalistes, realistes, trencadores i finalment transgressores. Curiosament hi havia gent a tot arreu i ha estat molt difícil trobar entrades. Una vegada més hem pogut constatar les diferents maneres de fer les coses en el món del teatre de l'altre costat dels Pirineus; quan fan ‘clàssic' fan ‘clàssic' recolzant-se en el fet que un text que ha passat quatre-cents anys amb bona salut ningú no té cap dret de treure-li l'essència; quan fan La gavina, no necessiten ajuntar-hi l'exhibició de tres campions de natació, entre altres coses perquè en el llibret no n'hi ha cap de cursa; quan fan ‘avantguarda' comencen per Ionesco i Beckett i acaben amb Koltés i la seva escola tremendista, i quan la ‘transgressió' formal entra en escena, tenen l'honestedat de confessar-se'n autors i no s'amaguen darrera dels noms il·lustres que pretenen transgredir perquè els serveixin de cobertura; Shakespeare, Corneille, Racine, Calderón, no els serveixen de tapadora pels seus deliris i molts cops fins per la seva ignorància. Al respecte, em ve a la memòria que deu fer uns vint-i-cinc o trenta anys a les pantalles del cinema va aparèixer un actor i director anglès especialitzat en transgressions a Shakespeare que tenia el valor d'anunciar les seves creacions  —per exemple—, Al vostre gust, Hamlet, Treballs d'amor perduts, etc... —com originals d'ell, de Keneth Brannahg. Allò era un acte de valentia, digne d'aplaudiment.

Dissortadament, a casa nostra, les coses els darrers anys han estat ben diferents, i per això nosaltres si volíem veure teatre, el que se'n diu teatre, —salvant contadíssi-mes excepcions—, ens n'havíem d'anar a París.

Clàssics en estat pur fa més d'un quart de segle no se'n veuen. Avantguarda? No sabem on és. Naturalistes? Tenim tres títols que es repeteixen cada temporada, i a cada reestrena se li afegeix un element nou: per exemple, en una tragèdia rural autòctona coneguda a tot el món perquè està traduïda a infinitat d'idiomes, la darrera vegada se l'ha transformat en un drama entre la societat indus-trialitzada (amb vies de tren i tot) i els pastors de l'alta muntanya. Suposo que el drama venia de la feina que donava pujar les vies del tren a dalt del Puigmal. I en una altra que passa en un cafè van canviar el caldo colombià per un altre del Brasil. I arribem als ‘transgressors' que ja en els nostres dies s'han apoderat del pati de joc. No n'hi ha cap que no s'amagui darrera del nom il·lustre que pretén transgredir i així poder tergiversar sense responsabilitat de cap mena tota classe de gèneres; i així han pogut fer sortir a Supermann, en un Shakespeare; afegir tres escenes escrites de nou al final del Juli Cèsar justificant-les com escenes que el geni anglès no va arribar a temps a escriure!, suprimir en un altre versió de la tragèdia romana fins a vint-i-un personatges de l'original, etc... etc...etc...

A remolc del crit de “Shakespeare es fa amb el dit petit”, proferit el seu dia pel més il·lustre dels nostres transgressors, s'han arribat a propiciar converses com la que segueix, que un bon dia, ja fa molt temps vaig poder escoltar a la terrassa d'un bar:

«...-‘Hosti', ‘tu', ‘tio'! L'altre dia la meva germana i el seu ‘manso' em van convidar a anar al teatre a veure un clàssic. ‘Tio'. Vaig dir, hòstia quin ‘tostón'!, però no vaig tenir més collons que anar-hi. No t'ho creuràs, ‘tu'! Em vaig divertir. M'ho vaig passar de puta mare! No sé què hi passava, ni què deien, però hi sortia un ‘tio' mig vestit de torero que saltava pel mig del públic, ‘tu', i s'hi pixava. Em vaig fotre un fart de riure, que t'hi cagues, ‘tio'. I a mi m'havien dit que això dels clàssics era una merda lligada en un cordill a darrera d'una barca!»

«A mi em va passar igual amb l'òpera. Quan a casa la meva germana que és ‘tonta' em va dir d'anar al Liceu em cagava d'angúnia. Hòstia, jo a l'òpera! No vaig tenir més pebrots que acompanyar-la. Si em punxen no em treuen sang! Mai diries que hi vaig veure en obrir-se el teló? Sis ‘tios' cagant en sis cagadores i llegint el diari i anar cantant, ‘tu'!»

« —Jo no hi havia anat mai al teatre, ‘tu'. Però quan aquells del torero van fer-ne una altra que hi havia dos ‘tios' que se la pelaven dalt de l'escenari, vaig dir: aquesta no me la perdo!»

«I sembla que a l'estranger els agrada això. Al país de les gaites, vaig llegir que a aquests de les ‘pajas' els han contractat vint-i-cinc anys per la Festa Major!”................— »

M'acabo de despertar i m'adono que no som al 2010 sinó al 2003, perquè acabo de llegir al diari que l'AVE encara no ha arribat a Lleida. Tot plegat ho he somniat una d'aquestes nits d'horrible xafogor propiciadora de tota classe de malsons. Encara som a temps de tornar a fer coses tan extraordinàries com El Rei Joan.Tot plegat, és broma. No ho volia fer. Al cap i a la fi, d'això del teatre ja me n'han retirat. No sé què hi foto jo opinant, ara!

Representar és transcendir la realitat, transformar-la, modificar-la, així que estableix un contacte amb els altres. «‘L'altre' és el personatge en què hom fon i l'espectador de qui s'interpreta l'existència. Naturalment, aquest procés va més enllà dels límits del coneixement, i s'acompleix amb l'embranzida del desig.» (Història del Teatre. Vito Pandolfi – 2n-V-268) Si alguna persona llegeix aquest escrit sobre l'obra d'Stanislavski i no cau estabornit davant la seva complexitat psicològica, és que no ha entès res.

No es pot dubtar que, de tots els components d'un fet dramàtic, la persona de l'actor ha d'ésser el més estimat.

Primera subjectivitat:

L'autor inventa un personatge que ubica en un espai i li dóna vida. És una acció creativa fora d'ell mateix, el dibuixa, el descriu i l'escriu sobre un paper, li dóna forma, vida, però no l'interpreta. Necessita la col·laboració i el lliurament d'una persona-actor que vulgui identificar-se amb aquest personatge i que es pot trobar ‘personalment' en oposició a ell mateix ‘individualment'. L'actor del qual estem parlant, s'ha d'identificar, o el que és més o menys, acceptar el principi fonamental, segons el qual, dos éssers s'han de fondre en una unitat i que es produeix un contingent psíquic nou: la interpretació.

Com voleu que no estimi l'actor, si és el valent que accepta tot aquest enrenou, per donar vida a un personatge mut sobre el paper.

Segona subjectivitat:

La complexitat psicològica de la interpretació va acompanyada d'una tendresa fràgil, que m'impressiona. Sempre he tingut molt present que el més interessant és el treball amb l'actor, molt més que la interpretació que aquest pot fer. La fragilitat, en tot cas, sempre vindrà de la persona de l'actor, mai del personatge. La persona de l'actor-actriu, és la que ha d'anar construint el personatge, amb la mirada intel·ligent de la distància, que asseguri la tranquil·litat del treball. Mai la identificació persona-personatge. L'actor ha d'estar convençut que la seva tasca és absolutament creativa, com la de l'autor i la del director.

Tercera subjectivitat:

Finalment el director apareix amb tota l'autoritat, no imposant res de res, però convençut que la seva visió del personatge és la més vàlida. Entenc que per aconseguir un bon resultat s'haurà de dialogar i coordinar les tres subjectivitats.

El director, gelós de la seva feina, moltes vegades confon el treball desproporcionant-lo, amb l'objectiu d'aconseguir una bona interpretació. Crec que un bon assaig, preparat i amb un disseny clar, no ha de passar de les tres hores.

Enmig d'aquest embolic, on tothom opina, per l