"La guerra dels fràgils és una obra de teatre molt arriscada sobre les incidències i les relacions humanes que s'estableixen amb el rerefons de la guerra i sobre l'impacte que la violència i la desolació provoquen en els seus protagonistes, periodistes, civils o soldats, atrapats a la fina línia que separa la vida de la mort. L'autor s'ha interessat pel treball d'alguns periodistes especialitzats en zones de conflicte i ha aconseguit imprimir a l'obra un ritme tragicòmic que la converteix en una excel·lent radiografia sobre la vida i el destí dels éssers humans quan tot s'ensorra i la supervivència es converteix en la única raó." (Gervasio Sánchez, fotògraf i periodista especialitzat en zones de conflicte, Premi Periodisme Ortega y Gasset 2008)

Jesús Roche, nascut a Barcelona l'any 1958, és el director de la Companyia Teatre Arca amb la qual han fet una trentena d'obres i més de 4.500 funcions per totes les comunitats autònomes, Andorra, Veneçuela, Cuba, Nicaragua, França i EUA. Ha fet col·laboracions a TV3, TVE-2, Televisió de Galícia amb personatges i extractes de les de Teatre Arca. Ha participat també en esdeveniments i inauguracions per a la Generalitat de Catalunya, el Museu de la Ciència, l'Ajuntament de Barcelona, l'Imax Madrid i el Col·legi d'Enginyer entre d'altres. Coautor i actor de gags per televisió per a la productora Canal 7 i codirector de la programació del Teatre de l'Aire al Parc de la Ciutadella de Barcelona.

La col·lecció Teatre-Entreacte de l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya  publica en aquest número el Premi de Teatre Breu Inicia't 2007 de Badalona, L'últim vol de Pedro Montalbán, i els dos accessits del premi, Atrinxerats de Pilar Fernàndez i La balada de l'indesitjable de Josep M. Diéguez.

Pedro Montalbán: Sao Paulo 1961. L'any 2002 publica la seva primera obra teatral, Amor de madre. A partir de llavors s'han editat Dario Fo. Alcalde? l'any 2004 i La Fascinación de Gil-Albert i Paso a dos el 2006. També s'han publicat les seves peces de teatre breu, Mercurio, Seis personajes seis, Tengo, tengo, tengo i Hoy por ti y mañana por mi. S'han estrenat La Fascinación de Gil-Albert per CRC i Dario Fo. Alcalde? per Teatres de la Generalitat Valenciana. També s'han estrenat o presentat en lectures dramatitzades Mecurio,  Sin Titubeos, Duo, Tengo, tengo, tengo, Sonata para violín solo, Hoy por ti y mañana por mi i Soy puta. Ha realitzat les adaptacions de Les variacions Goldberg de George Tabori i la comèdia musical de l'americà Gregg Opelka C'est la vie. Ha estat premiat per l'obra Duo en el Certamen Rafael Guerrero de Teatre 2004, per Sonata para violín solo, un accèssit per Cartografía Teórica de la Pornografía 2006, Premi AMIBA de Teatre 2007 per la seva obra Compte enrera escrita amb Antonio Cremades, l'accèssit del V Certàmen Internacional AENIGMA 2007 (Gran Canària) pel seu relat breu La coma me mata, i el Premi de Literatura de la Fundació Carolina Torres Palero el 2007.

Pilar Fernández i Balsells: Igualada, 1969. Llicenciada en Filosofia per la Universitat de Barcelona i amb formació d'actriu a diversos centres (Col·legi del Teatre, ISAEA,...) Dins el marc de l'Associació per la Investigació i Experimentació Teatral de la Universitat de Barcelona (AIET) participa en nombrosos espectacles com a actriu i ballarina, així com en diversos cursos i tallers de dansa (Rosa Forés), veu i dicció (Ricard Salvat) i dramatúrgia (Pablo Ley). Entre 1994 i 2000, com a integrant i membre fundadora de la C.A. La Mútua, realitza quatre espectacles de creació pròpia, en les que es combina la dansa, el teatre gestual i el teatre de text d'autoria pròpia. L'any 2003 inicia la seva formació a l'Obrador de la Sala Beckett, havent realitzat fins el dia d'avui cursos amb David Plana, Lluís Hansen i Victòria Szpunberg. El mes de gener de 2004 participa a la Marató de lectures dramatitzades de textos breus, ubicats a la Barcelona d'ara a la Sala Beckett. El juliol del mateix any presenta, a l'Obrador de la Sala Beckett, la lectura dramatitzada de Les mateixes diferències, un text escrit en col·laboració amb Alfred Obiol i amb posada en escena de Sali Cervià. El nombre de 2004 s'estrena a Sant Carles de la Ràpita, el text Bitllet per anar i tornar?, amb direcció de Jordi Brunet. Actualment segueix amb la formació dramatúrgica assistint a cursos, tallers i seminaris, així com amb l'elaboració de nous projectes d'escriptura teatral.

Josep M. Diéguez: Barcelona, 1958. Obres de teatre: Tot esperant l'estrena (Premi Josep Robrenyo de Teatre Universitari 2001), Electrònic money (Premi de Teatre d'Osona 2001), Principàlia (finalista del Premi de Teatre d'Osona 2002, Un cas molt estrany (primera edició del Premi de Teatre Infantil i Juvenil Guillem d'Efak 2003), Calaix de sastre (Premi de Teatre AMIBA 2003), El coverol del consueta (Premi teatre d'Osona 2004), Entre l'aigua i la pedra (primera edició del Premi Febrada de Guions Teatrals 2004), Bonnet i Clàudia (Premi de Teatre Micalet 2004), Entre l'horta i el cel (Premi de Teatre Fester Vila de Mutxamel 2005), L'home que feia pets (Premi de Teatre Infantil i Juvenil Gillem d'Efak 2007), Els Pastorets lingüístics (versió dels Pastorets 2006). Traduccions: La conquesta de l'escola de Madhubai d'Helène Quixots 2003. Prof! De Jean Pierre Dopagne. Requiescat in bello (Premi de Teatre La Carrova 2007).

L'Ignasi Garcia i Barba (Barcelona, 1964) és un autor teatral, guionista i director escènic. Llicenciat en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona, Dipolomat en interpretació per l'Institut del Teatre de Barcelona i ha assistit a nombrosos Seminaris  de Dramatúrgia dirigits i impartits per José Sanchis Sinisterra a la Sala Becket de Barcelona. Escriu indistintament en català i en castellà.

Entre les seves obres, algunes de les quals han estat premiades, cal destacar Marina / Preludi en dos temps / El bosc que creix (2006) Arola Editors; Rutas de alto riesgo (2006) Edicions de l'Ajuntament de Guadalajara; El chip experimental (2007) Editorial Anaya, accèssit del Premi SGAE de Teatre Infantil i Juvenil l'any 2005; Futur Perfete (2006) / Reconstrucció dels fets (2000) / La decisió de Vilaneta (1999) / Camí de Tombuctú (1994), les quatre publicades per l'AADPC; Mars de gespa (1994) publicada a la revista Escena, entre d'altres. Pel que fa a la seva tasca com a director escènic, deixant de banda la direcció d'algunes de les seves obres, ha treballat amb la companyia Teatro del Común com a director adjunt de José Sanchis Sinisterra als muntatges de les obres Terror i miseria en el Tercer Reich, de Bertolt Brecht, i Terror y miseria en el primer franquismo del mateix Sanchis Sinisterra, muntatge que va ser guardonat amb el Premi Max de Noves Tendències Escèniques.

Ha esta guionista de les sèries Estació d'Enllaç (TVC), Compañeros (Antena 3), El cor de la ciutat (TVC), Un paso adelante (Antena 3), Los Serrano (Telecinco), Yo soy Bea (Telecinco) i Mesa para cinco, adaptació de la sèrie americana Party of Five (La Sexta).

L'antologia Bullirà el món és el resultat d'una primera tria de les peces curtes que el dramaturg valencià, Manuel Molins, ha anat escrivint en les dues darreres dècades (del 1992 al 2006). El títol del recull és un homenatge el vers 9 del poema d'Ausiàs March Veles e vents han mos desigs complir, que fa: “Bullirà el mar com la cassola en forn”. La imatge d'un món en ebullició relliga textos breus que aborden de manera crítica realitats punyents en formes dramàtiques diverses.

Escriure des de la brevetat i pensant en l'intèrpret ideal. Aquest recull de peces que teniu a les mans respon a una demanda feta a uns quants autors i autores en base a dues condicions: elaborar una peça breu que, a més a més, fos pensada en alguns (o en l'únic) dels seus personatges per a actors o actrius concrets. Els autors que aquí mostren els seus textos, evidentment, no esgoten la nòmina dels que existeixen, ni es pretén que siguin representatius de res, però això sí, són autors i autores que breguen cada dia a casa nostra en el complex i apassionant món de la dramatúrgia, que no és poca cosa. (Fragment del pròleg de Gerard Vàzquez)

Doctora en filologia catalana, té una llarga experiència en l'ensenyament i en la recerca. A destacar els anys a l'Institut del Teatre, del qual n'és professora emèrita. Resultat d'aquesta tasca, el 1997 publica l'actor i la dicció. La dedicació a la llengua comprèn dos vessants: el pròpiament lingüístic i el literari com a autora i traductora d'aguda sensibilitat artística. Pel que fa al primer cal destacar el Curs de català parlat, per ràdio, Premi Ondas 1977 i Català amb nosaltres i Lliçons de català, per a la televisió, Premi Òmnium Cultural 1980. Pel que fa al segon, en són mostra un reguitzell d'obres com El Crit dins una capça de cotó, Premi Lisístrata 1981; La vigília, Premi Cassandra 1988; La nit de les dues llunes, Premi Recull de Teatre Salvador Reynaldos 1990; Somiar la vida, Balneari celeste, El contraverí, Dues Medees... Com a traductora, esmentem Feina a domicili de l'alemany F. X. Kroetz (1983), finalista Premi Josep Maria de Sagarra, Cares conegudes, sentiments ambigus de Botho Strauss, D'ara endavant i Pulsió també de F. X. Kroetz. Com a narradora, El pavelló de fusta, Premi Recull de Blanes 1983. Bona part de la seva obra roman encara inèdita i la seva àmplia producció dramàtica no ha creuat el llindar de l'escenari.

Va néixer a Saragossa l'any 1978. Va creixer en un poble de Toledo anomenat Illescas. Va cursar dos anys de Formació de l'actor a l'Aula de Teatre de Lleida i aleshores va accedir a l'Institut del Teatre de Barcelona, on es va llicenciar en l'especialitat d'Interpretació el 2003.Va ser membre de la Companyia Pànnik amb la que van presentar a l'Obrador de la Sala Beckett les lectures dramatitzades de PersonaGes d'Àlex D. Capo i Atemptats contra la seva vida de Martin Crimp. Aquesta última va ser estrenada a la mateixa Sala Beckett el 2005 i Push up 1-3 de Roland Schimmelpfenning el 2006. Després la companyia es va disoldre. Des del 2005, explica contes i recita poemes amb l'actor Salva Artesero a biblioteques, centre cívics i escoles. Amb Cos de Lletra, fa sessions d'autors diversos tant per nens com per adults. També imparteixen tallers d'animació a la lectura, escriptura creativa i teatre.
Durant els estudis de l'Institut del Teatre, va assistir a classes d'escriptura dramàtica de Laura Fernández, Enric Nolla i Sergi Belbel. Posteriorment, ha participat a la classe magistral que va oferir Fabrice Melquiot a la Fundació Romea i al curs que Martin Crimp va impartir a l'Obrador. 10 m² Pedra, paper i tisores és la seva primera obra de teatre que va ser presentada en una lectura dramatitzada a l'Obrador de la Sala Beckett el març de 2007.

En Jordi Blesa neix a Madrid el 28 de gener de 1974. Cursa estudis a l'escola Roure i al Centre de Recursos Educatius Joan Amades. Debuta a la ràdio en el programa de Júlia Bustamante Niñolandia a Ràdio Miramar l'any 1985. Posteriorment, treballa en col·laboracions diverses a Catalunya Ràdio i a Ràdio Barça. A principis dels 90, forma part de la Redacció d'esports d'Onda Cero. Ha fet de comentarista de l'actualitat teatral en el programa El suplement de Catalunya Ràdio i al programa Amènic d'Àlex Gorina, emès per Catalunya Cultura. També ha fet cròniques i crítica teatral en el programa La ràdio a escena de Ràdio Barcelona. Durant el mes d'octubre de 2005, escriu el seu primer guió radiofònic en llengua castellana, Granizado de noche. Es presenta públicament a la sala Cincómonos de Barcelona, el 9 de gener de 2006.

Com a actor, s'inicia en diversos grups de teatre amateu. L'any 1997 fa la producció i diverses aportacions argumentals en el muntatge Degeneració en generació de Josep Galindo i Frank Capdet, obra que va ser estrenada al Versus Teatre. Aquell mateix any escriu la seva primera obra teatral, L'home (Col·lecció Teatre-Entreacte núm. 19, febrer 1999) que dirigeix el 1998 conjuntament amb Ginnette Muñoz i significa el seu debut com a director. Ha intervingut com actor en l'acte inaugural del cicle de lectures Paraules contra la guerra, dirigit per Mario Gas, al teatre Lliure de Barcelona el 7 d'abril de 2003. Posteriorment, i dins d'aquest mateix cicle, ha adaptat i dirigit la peça de Salvador Espriu, Antígona. En el mateix mes, intervé en l'enregistrament de la ràdio novel·la 1714 en motiu dels vint anys de Catalunya Ràdio. Darrerament ha intervingut en la lectura dramatitzada La vigília de Rosa-Victòria Gras dirigida per Enric Cervera. En el món audiovisual, debuta a la sèrie Estació d'enllaç de TV3 a l'any 1996. A l'any següent intervé en el doblatge de la pel·lícula Terra de canons d'Antoni Ribas. També apareix a la TV movie d'Eduard Cortès, Carta mortal, i a la pel·lícula de Raimon Masllorenç, Sense tu.

NOEL ROAD 25: A GENIUS LIKE US de Carlos Be, és l'última publicació de la Col·lecció Teatre-Entreacte (núm. 49)

[...] Amb A genius like us, Carlos mescla el singular amb el plural que això ja és una metàfora fantàstica de la relació entre en JOE i en KENNETH que eren com ‘un' encara que només un d'ells podia créixer i prosperar. A genius —un dot singular— compartit entre els dos. A l'obra, en Carlos utilitza la relació entre en JOE i en KEN per fer un estudi profund i explícit d'una relació gairebé sadomasoquista en la qual hi ha més dolor que estimació i en la que les dues persones estan lligades juntes sense cap escapatòria i sense cap satisfacció o alegria. Encara que utilitza molts esdeveniments i dades de la vida real dels seus protagonistes, en Carlos va més enllà d'una història biogràfica perquè el que l'hi interessa, sobretot, és explorar una relació, que va tan al límit, que només pot acabar amb la mort. Les ferides i el mal fets no deixen cap possibilitat per a un final feliç. [...]

Fragment extret del pròleg de Tamzin Townsend de l'obra NOEL ROAD 25: A GENIUS LIKE US de Carlos Be.

Col·lecció Teatre-Entreacte núm. 49

mailto:entreacte@aadpc.com

maito:entreacte@aadpc.com

mailto:bustia@aadpc.com

Amb aquest llibret apleguem tres peces breus corresponents a tres autors de tres èpoques diferents d'aquesta col·lecció, recollint així l'esperit que ha inspirat el Cicle de Lectures Dramatitzades Teatre-Entreacte a Les Golfes de Can Fabra que tan bona acollida ha tingut. [...] La Rosa-Victòria Gras penso que pertany al grup d'autores de teatre que encara i per sort resten fidels a una escriptura d'arrel romàntica trencadora i actual. [...] El seu monòleg, Per testimoni, Sàskia m'ha fet retrobar amb una de les constants dramàtiques de l'autora que ja coneixia.  La posició dels homes davant lam mort. [...]

[...] La comèdia en un acte de Joan Laclare i Pagès, L'iniciat a Petit tractat del passatge a l'acte estableix una situació de relació còmica i coneguda: el binomi entre l'espavilat i el jove babau.[...]

[...] Francesc Cerrö executa disseccions en el text dramàtic com un cirurgià fa disseccions en un cos humà. Treballa cada part del llenguatge conscient que l'anàlisi selectiva de cadascuna de les parts formen un tot.[...]

Fragment extret del pròleg de l'edició de Tres peces curtes número 55 de la Col·lecció Teatre-Entreacte, escrit per Pere Daussà, director de teatre.

http://www.aadpc.com
mailto:entreacte@aadpc.com

Els crits de “Visca la República” dels anys 30 van donar pas als crits de llibertat,  que clamaven els joves durant els anys 60, en plena dictadura franquista... aquests joves van anar creixent i creient amb el que els polítics d´ aleshores, en el que se'ls donava, integrant-se plenament en l` estat actual. Es van tornar conformistes, i ara aconsellen als joves a fugir de la política i lluitar per els seus propis beneficis. Així hem arribat a l´ època actual, en la que la veritat de la vida s´ ha capgirat. Els poderosos mai han condemnat la guerra civil que tantes morts va causar, ni ens han demanat perdó per el que va fer el dictador, que rodejat de polítics que encara se'ls deixa moure el pastís amb total impunitat. Mai ens van tornar per el vam lluitar. Per una República. Rescat també parla d´ aquesta utopia. I dic utopia perquè el que hi havia aleshores, ha estat transformat però mai eliminat.[...]

[...]Rescat és fruit dels que lluiten, dels que creuen que les coses poden canviar, dels que busquen la veritat i topen amb la cruel realitat, del terrorisme d'Estat, les presons, la Llei Antiterrorista que permet incomunicar una persona cinc dies sense els drets més elementals ni cameres de video-vigilància als interrogatoris.

    Aquesta obra parla de les presons i del seu significat, del que pot patir una persona tancada entre quatre parets...parla també de l'altra cara, dels que entren a la presó per delictes  comuns...de la marginalitat abocada a un destí fatal, de gent que mai no ha tingut l'oportunitat de parlar i pateix allunyada dels seus familiars i amics. [...]

Fragment del pròleg de l'obra Rescat de Núria Llistosella Bitterhoff, escrit per Joan Sebastià Salvador.
Editorial: Entreacte (Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya, AADPC)

mailto:entreacte@aadpc.com

http://www.aadpc.com

Dues històries antigues,última publicació de la Col·lecció Teatre-Entreacte. Dues peces curtes d'Albert Benach i Totosaus: En el temple i Caps de porc a la prestatgeria recollides sota el títol Dues històries antigues.

"[...]Caps de porc a la prestatgeria és un monòleg, adreçat directament al públic, en el que un home jove, descriu amb precisió detallista, l'hostal on passa amb la seva dona les dues setmanes de lluna de mel en una regió de Moldàvia. El protagonista semble complagut pel servei, de la discreció i de l'amabilitat de les persones que mantenen l'hostal però el neguiteja un detall escabrós en la decoració, quatre caps de guarri que reposen damunt del tafetà, i un cartellet que subratlla que són.[...]"

"[...]Aquests és doncs, una primera i gens contrastada interpretació de l'imaginari de l'Albert Benach, l'autor d'aquestes dues peces curtes, —bé, l'una curta, l'altra curtíssima— En el temple i Caps de porc a la prestatgeria. [...] A En el temple l'acció passa a unes runes engolides per la selva, a Taiwan. Un home, un ciutadà nord-americà, obligat a viatjar en la recerca d'un personatge femení que es té totalment obsedit, es troba amb un altre viatger, un australià que mostra uns grans coneixements antropològics i l'hi acaba parlant d'una llegenda que pot tenir una relació directa amb la dona que persegueix el protagonista [...]"

Fragment extret del pròleg de Manel Barceló del llibre Dues històries antigues d'Albert Benach i Totosaus

Col·lecció TEATRE-ENTREACTE núm. 48

mailto:entreacte@aadpc.com

entreacte@aadpc.com

mailto:bustia@aadpc.com

L'Albert Munt i Catasús neix el 25 de maig de 1976 a Barcelona. Del 1982 al 1994 cursa l'EGB, el BUP, el COU i la Selectivitat a La Salle Bonanova de Barcelona. En el curs 1998-1999 fa un Curs d'iniciació i un Curs avançat de dramatúrgia al Centre Cívic Santa Eulàlia de l'Hospitalet, impartit pel Víctor Molina. Des del 2000 al 2004 cursa estudis a l'Institut del Teatre on ha realitzat diverses assignatures en caràcter d'oient, en l'especialització de Dramatúrgia i Direcció Escènica, impartides per Xavier Albertí, Sergi Belbel, Carme Portacelli, José Sanchís Sinisterra, Teresa Vilardell i Joan Abellán. El 2002 realitza un Seminari a L'Obrador de la Sala Beckett al voltant del Tractament de la comèdia, impartit pel Jordi Galceran. En l'àmbit dramatúrgic ha escrit, L'Escorxador (Elsinore/1601) que va ser escrita en un principi tan sols com a treball de l'assignatura del Xavier Albertí a l'Institut del Teatre, i que serà estrenada i representada durant un mes i mig al Brossa Espai Escènic a finals del mes d'octubre d'aquest any 2004. Entre altres obres escrites s'hi troba, una adaptació teatral de la pel·lícula Tierra de Julio Medem. Deformitats (S). VB. (Vaques Boges) i Quan la llum de la lluna es tenyeix de negre.

mailto:albertmunt@yahoo.es

La vida i els seus -a vegades insospitats- mecanismes van portar a l'Albert Munt a prendre partit pel teatre i per un teatre de paraules. El Víctor Molina ens va presentar, em sembla que era a l'entrada del Tibidabo -què hi fèiem?-, quan se'n va anar, el Víctor em va dir amb el to precís i gelós de les confidències: -em sembla que aquest nano té fusta d'autor. Un temps després el vaig retrobar matriculat com a oient a la meva assignatura de dramatúrgia a l'Institut del Teatre, on provem d'entendre els quès i els perquès de la reescriptura dels clàssics. Hi acostumem a treballar el Hamlet de Shakespeare. Vet aquí el que teniu entre les mans: la reescriptura del Hamlet que ha fet l'Albert. Reescriure no és tornar a escriure, sinó escriure a sobre. A sobre dels rastres dels clàssics en la memòria col·lectiva, de les hermenèutiques que els temps i les mirades han trobat en les obres originals, és també dirigir la significació, accentuar conceptes, engrandir aspectes parcials… i tantes altres coses que busquen trobar un sentit en la cultura escènica d'uns receptors. Els clàssics ho són perquè tot i que no han sigut escrits per nosaltres, el temps els ha legitimat i, ha fixat uns criteris de percepció. I és gràcies a la reescriptura que se'ns permet contemporanitzar la nostra mirada i -sobretot- fer dir a uns personatges que ens arriben acompanyats de moltes ombres, allò que nosaltres volem. Segurament la tensió entre l'escriptura i la reescriptura és una falsa tensió. És només un joc amb el nostre patrimoni cultural, un joc que l'Albert ha sabut fer meravellosament seu, tot convidant les ombres que Hamlet ha fet passejar per la seva ment creativa. Una ment feta de la millor fusta d'autor.

Pròleg de Xavier Albertí a l'edició de la Col·lecció Teatre-Entreacte editada per l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya, de l'obra L'Escorxador [Elsinore] d'Albert Munt.

http://www.aadpc.com

http://www.entreacte.lesrevistes.com/

mailto:bustia@aadpc.com

«[...] És tan difícil que es publiqui teatre, i en català, i d'autor del país... em pregunto, i per què, si els nostres polítics es deixen la gargamella en els poliesportius, fent campanya a favor d'aquesta llengua i de tot allò que ells anomenen "cultura". Començo a donar-me'n que entenem de manera molt diferent la definició d'aquesta paraula.[...] Jo no sóc filòloga, ni crítica literària, ni escriptora, ni dramaturga. No sé fer una anàlisi de la qualitat literària o de l'estil.[...] L'autora ens obre el foc recolzant el text en la Divina Comèdia de Dant. A la segona escena ja ens parla de la diagnosi mèdica i més endavant el personatge de la mare ens explica: «Carcinoma ductal infiltrant. Un puto càncer, parlant clar, si volem entendre'ns.» Si seguidament recordem el títol No es preocupi comencem a descobrir l'estructura del to de l'obra. Un Dant modern que baixa amb taxi a l'infern de la ciutat i del món que ens envolta. Una mirada lúcida i nova que moguda pel dolor recorre amb constant sorpresa el laberint infernal. No del qui pateix la malaltia, sinó de l'infern del que no està malalt i el vetlla cada dia. [...] Llegint aquesta obra m'oblido d'estils, de dades intel·lectuals de formes i estructures i puc veure l'ànima del poeta. De la poetessa, de la Rosa Maria. M'apassiona veure la seva gosadia en el nombre de personatges, d'escenes, de decorats. La seva òpera, com diu ella mateixa. I reptaria a qualsevol director amb imaginació a ser capaç de posar aquesta obra en escena. Molts li agrairíem. No oblidem que el teatre s'escriu per fer-lo.» Fragment del pròleg de l'obra No es preocupi, de Rosa Maria Isart, escrit per Anna Güell.

mailto:bustia@aadpc.com

http://www.aadpc.com

Almanac intermitent, uns quants anys després

Al text precedent, escrit amb motiu de l'excel·lent muntatge de l'Aula de Teatre de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, comentat pel mateix autor en nota adjunta, vaig escriure “Ja sabem que tothom ha parlat de Joan Brossa”. En efecte, la majoria de les crítiques es remetien a Brossa amb una certa intenció de negar originalitat al text i a l'espectacle. Josep Ramon Bach se'n queixava, i jo penso que amb  raó. Perquè, per una banda, el text conté moltes coses que es poden situar dins un marc evidentment d'avantguarda, però no necessàriament o no únicament brossià. D'altra banda, no fóra cap demèrit de l'autor, servir-se d'uns procediments i d'una concepció del llenguatge escènic afins a algun dels molts aspectes de l'anomenada “poesia escènica” brossiana. Però què hi farem si, davant el text d'un nou dramaturg, ja reconegut com a poeta, l'impuls inicial de certa crítica miop fos negar-li el pa i la sal.  Josep Ramon Bach no va tornar a la literatura dramàtica (encara que en aquest moment sembla que s'hi torna a interessar). Deixava enrere uns quants llibres de poemes, entre ells Emile Kraufort, alumna de primària (llibre primerenc reeditat el 1997), De rems i hores (1974), Diorames (1975) i després seguirien altres textos, entre ells les extraordinàries i sorprenents recreacions de temes africans i asiàtics: L'ocell imperfecte (1996), Viatge al cor de Li Bo(1997) o Viatge per l'Àfrica (2000). I segur que em deixo moltes altres coses.

   Pel que fa a aquells primers anys setanta, vull parlar d'un grup de poetes sabadellencs que, una mica a la manera de l'antiga Colla de Sabadell, van homenatjar un dels membres més conspicus d'aquella cèlebre colla, Joan Oliver-Pere Quart, amb el llibre I li estreba les vetes de la cotilla. A més del mateix Josep-Ramon Bach, hi van col·laborar Joana Alegret, Albert Plans, Miquel Bach (poeta  a qui devem, a més, tants bons treballs sobre la Colla de Sabadell i tantes acurades edicions de “La Mirada”), Antoni Clapés (extraordinari poeta i amic) i el recentment desaparegut Jordi Domènech, sempre fidel a una concepció única i molt personal de l'avantguarda i magnífic traductor de poesia. No em puc estar de dir que, així com ara veiem feliçment publicat aquest Almanac intermitent, també Domènech té una producció no lírica que mereix sortir a la llum: els seus reculls d'aforismes, plens d'un humor i d'una saviesa idiomàtica ben pròpies d'aquesta nova colla sabadellenca a què m'estic referint.

    Tornant, però, al text de Josep-Ramon Bach, em vénen a la memòria dos títols de Francesc Trabal feliçment recuperats respectivament per “Quaderns Crema” i “La Mirada”: De cara a la paret (1985) i Contes, arguments i estirabots (2003). S'hi recullen textos generalment procedents de diaris i revistes dels anys 20 i 30.  I no em puc estar de citar uns mots que Josep Carner va escriure al pròleg d'aquell llibre transgressor on va col·laborar tota la Colla de Sabadell, L'any que ve. Carner parla d'un “Humor Indeliberat, Difós, Secret, dins l'Automatisme Tradicional de les Paraules Òbvies”. Els mots de Carner i alguns dels textos de Trabal inclosos en els dos llibres que he citat em remeten, per una banda, a molts aspectes (títols, personatges, frases, situacions) de les peces “de butxaca” de Josep-Ramon Bach, i per altra banda, em permeten situar-ho tot plegat en un “continuum”  on, sens dubte els va plaure de situar-se els autors de I li estreba les vetes de la cotilla, i entre ells, el Bach dramaturg, sense que hi hagués cap necessitat de prendre Brossa com a referent, malgrat els possibles paral·lelismes. Considerem uns mots del mateix Carner sobre els catalans, i preguntem-nos si no són aplicables a un cert to general que impregna els textos d'Almanac inermintent: “La ironia en nosaltres és un instint compensador, una defensa natural contra l'elefantiasi insuportable de la nostra Obvietat.” I em pregunto: no serà Brossa qui posteriorment juga molt sovint amb la ironia contra l'obvietat? Tot s'ajunta i tot adquireix així el seu valor propi, especialment els textos de Josep Ramon Bach, que són allò que aquí ens interessa.. Encara més: situar Bach dins aquest “continuum”, amb el somriure irònic de Trabal al darrere, resulta sens dubte menys arriscat que atrevir-se a comparar L'any que ve amb els Caprichos de Goya, com fa Carner dins el seu famós pròleg. 

   Se'm fa difícil entrar dins la varietat de recursos i de propostes escèniques que conté Almanac intermitent. Des de l'inici i el final, on es dóna protagonisme al públic, passant per textos on pesa l'acció, d'altres amb un diàleg de fort contingut poètic, d'altres amb elements de ‘performance', com el de la paret que els diversos personatges van cobrint de ratlles de colors diferents;  alguns d'ells tan genials com el del ciclista que, mentre competeix, llegeix una carta d'amor. No hi falta l'element circenc, el trapezisme, sempre unit a algun diàleg o a alguna acció que, com en el cas del ciclista, confronta dos recursos escènics ben diferents amb un efecte teatral magnífic. No hi falta tampoc el monòleg dit per personatges ben reals transcendits d'una banda per l'humor i de l'altra per la poesia: és el cas de Joan Carrera, de l'Avi teixidor o La Xumba, que es dedica a vendre instants i que se serveix d'un llenguatge entre ‘xava' i ‘caló', d'un efecte còmic segur. I no cal negar que sovint ens ve a la ment el terme “acció-espectacle” (encunyat per Brossa) o bé apareix en un moment donat l'“striptease” (dins el text “Teatre de pissarra”), on intervé així mateix la figura d'Arlequí. Al text que vaig escriure l'any 80 parlava de sorpresa i de màgia. M'hi reitero. Penso en textos com El mirall vivent o Més enllà de Robin. I aquell sabadellenc únic que va ser Francesc Trabal em ve a la memòria quan entren en escena personatges con un tal Sepuede, la Gallina, el Cavall de cartró, o la Tresina, l'Adelina, el Pepitu, o l'Home del nas d'aixeta, Satanàs, etc. etc. etc.

Feliu Formosa (11/05/04)

(Epíleg del text número 51 de la col·lecció Teatre-Entreacte: Almanac intermitent de Josep-Ramon Bach editat per l'AADPC)

mailto:aadpc@bustia.com

http://www.aadpc.com

[...] A Petita història de Katie Higbie en Francesc Cërro ens convida a assistir a uns quants mesos de la vida de tres personatges particulars: en Douggie Higbie, humil pescador de Donegal, s'ha casat amb la Katie, la cega del poble, i tot sembla indicar, malgrat el que en puguem pensar, i amb això em sembla que juga l'autor, que es tracta del feliç casament de dues persones molt enamorades. Esperen l'arribada de l'Aidann, el germà petit d'en Douggie, que ha pogut estudiar medicina gràcies als diners que en Douggie li enviava, una part important, hem de sospitar, dels pocs diners que guanya a la mar. [...]

[...] La de la Katie Higbie és una història senzilla i, com en totes les històries senzilles, l'amor, els desitjos, l'alegria i la mort es barregen de forma indestriable amb la vida quotidiana, amb l'habilitat per fer pastissos de carn o amb els problemes de la feina. En el fons, potser els personatges d'en Francesc Cerrö es mouen, com tothom, en aquell fil del món tal com és, sense ser prou alt per arribar a tocar, ni que sigui amb la punta dels dits, el que podria ser.

Fragment extret del pròleg de Ramon Simó a l'obra Petita història de Katie Higbie de Francesc Cerrö